Violència (in)explícita

Si parlem de violència en termes de marginació, podem apuntar la que ha patit la dona al llarg de tota la història de la humanitat. I aquesta marginació social es veu reflectida en l’art, en la literatura, al teatre… Fins que arriba la modernitat, amb la qüestió de la identitat i la representació de les minories, marcant un canvi significatiu en el relat de la història. Quan arriba la “modernitat” de Baudelaire, es comença a debatre la introducció dels que estaven exclosos en aquests camps culturals; la dona, una d’elles. 

Aquest problema es trasllada al context dels museus, on l’espai per poder exposar la seva obra ha estat petit. És irònic, però, perquè la dona sempre ha estat allà. Com? Com a objecte de representació. Si viatgem fins al mateix Paleolític ja ho veiem amb les figures de les venus, i continuarà essent així fins als nostres dies. 

El seu paper sempre ha estat com a musa o model i, majoritàriament, nua. I qui millor o més mediàticament ha defensat aquesta lluita de les minories en el camp de la revolució artística son les Guerrilla Girls. El 85% de les models es contraposa al 5% de les artistes, segons el seu discurs. Podrien ser només dades no actualitzades, però igualment la diferència és abismal. 

Es queda aquí amb la marginació, el tema de la violència amb la dona dins del museu? No. Només ens cal “obrir” el catàleg del Museu del Prado per veure que la majoria d’obres representen escenes de violència, que no seran sempre visibles, però ens trobarem amb “micromasclismes”. A les obres d’art no veurem la dona, sinó cossos femenins, que no és el mateix. Per a més inri, qui va establir els cànons de bellesa femenina van ser els homes, on ells mateixos rectifiquen com ha de ser la seva bellesa i feminitat. A més a més, utilitzada per representar aquells pecats dolents com el vici i la luxúria. 

"La mort de la verge" és una obra pintada per un dels més coneguts pintors barrocs, Caravaggio. En ella s'hi representa a Maria morta i això no va agradar massa als col·lectius religiosos del moment, ja que la verge era un personatge prou sagrat per a ser "vulnerat" d'aquella manera. L'obra no es va quedar només amb aquestes crítiques, sinó que a més, va generar tot una allau de comentaris i hipòtesis vàries sobre qui era realment aquella dona a qui Caravaggio havia representat com un cos inert i fred. El que encara avui s'explica d'això, és que la que fou model de l'artista, podríem dir-ne musa, va ser una prostituta morta que s'havien trobat flotant a un riu. I aquí s'acaba, el professor/a diu això i l'alumnat ho escriu als seus apunts. Tothom recull i apa som-hi cap al bar a fer el cafè-piti-birra.

A classe s'acabava d'exposar el cas d'una prostituta jove morta com si res i el més preocupant és que a mi em va ser fàcil d'imaginar. Això passa perquè dia sí dia també sentim casos d'aquests a la premsa, a les xarxes socials, en boca de persones pel carrer... M'agradaria que m'hagués xocat més, que el meu jo del passat no ho hagués normalitzat tan fàcilment. Fets com aquests no han de formar part de la vida quotidiana i no només cal reinvindicar-ho un 25 de novembre. He trigat tres anys a veure com de dura és aquesta obra, quants interrogants estan darrere de la dona que, sense que se li preguntés va acabar sent la musa d'un dels pintors més famosos de la història, i la protagonista d'una representació pictòrica avui penjada i adorada al Louvre. Ni mortes se'ns respectava fa quatre-cents anys ni sembla que ho facin ara.

Tota aquesta angoixa que pateix la dona a través d’aquestes marginacions i violències que s’han mencionat anteriorment també es pateixen indirectament amb el discurs, predominant, del patriarcat. Aquests dies al Teatre Goya s’hi està representant Eva contra Eva, en aquesta obra es parla de l’envelliment femení i del pas del temps amb relació a la dona. Aquest tema també és objecte i causa de la violència masclista perquè està clar que hi ha diferències físiques i sociològiques entre l’envelliment masculí i el femení. En un monòleg final l’actriu Emma Vilarassau, que representa el paper de l’Eva adulta, manifesta el maltractament que pateix la dona quan envelleix i la dificultat d’encaixar en una societat patriarcal que concep la dona com un objecte que caduca. Aquesta caducitat només exerceix més pressió cap al sexe femení jutjant com ha de fer-se gran i exigint unes coses que no s’exigeixen al sexe masculí. 

Un dels conflictes que representa aquesta obra, com s’ha dit unes línies amunt,  és el pas del temps sobre la dona, el conflicte entre les dues Eves (Emma Vilarasau i Nausicaa Bonnín) acompanyat per figures masculines que no pateixen el mateix i que, per aquest motiu, no poden (ni volen) entendre què passa. La figura femenina pateix molta més pressió i, sembla, que tots(els homes) puguin comentar al respecte.

La violència va més enllà dels insults, els cops o les amenaces. Promoure l’oblit d’aquelles que escrivien, pintaven, esculpien, dissenyaven, CREAVEN…; i encara avui, de les qui escriuen, pinten, esculpeixen, dissenyen, CREEN… també és violència.