Si parlem d’Orient i Occident en contraposició estem creant una diferència que radica en l’alteritat, en l’altre, en la diferència. Existeixen, almenys, tres maneres de concebre aquesta alteritat: l’orientalització, la segmentació i l’assimilació. Per orientalització s’entén el fet de crear un jo i un ‘altre’ com un reflex negatiu del jo; és a dir, es tracta de definir a l’altre comparant-lo amb el ‘jo’ i veient les característiques positives i negatives en la comparació. La segmentació defineix el ‘jo’ i l’’altre’ mitjançant una escala d’inclusions i exclusions. Finalment, l’assimiliació és el procés de definir l’altre a través d’un acte jeràrquic d’inclusió. En l’assimilació acostuma a haver-hi la part dominant i la part subordinada que s’assimila al ‘jo’, en aquest cas el ‘jo’ absorbeix l’altre. Aquesta última pot ocórrer a nivell orient-occident, però també a nivell d’estat o de país; per exemple, durant el franquisme a Espanya es va utilitzar l’assimilació per absorbir i incloure la diferència al ‘jo’ unit i únic que es concebia.
Ara bé, centrant-nos en el punt principal de l’article, la relació entre orient i occident mostra dues gramàtiques de l’alteritat, mencionades anteriorment, la gramàtica d’Orient i Occident (Edwuard Said) que mostra una oposició binària subjecta a una inversió que és una diferència tant de menyspreu com de desig, i una gramàtica d’assimilació ja que hi ha una part que assimila certes coses de l’altre per la simple posició de dominació sobre l’altre.
Entrem en un món on la visió de l’altre la fem des d’Occident i, si bé hem introduït aquest món aparentment llunyà a la nostra cultura, no us venim a parlar d’això sinó de què passa quan es tergiversa aquesta mirada i convertim l’altre en l’enemic.
L’(anti)orientalisme, és a dir, la visió d’Orient des d’occident, entenent aquest com tot el continent asiàtic i fins i tot Àfrica, com a contraposició d’Europa i els EUA, es caracteritza per englobar tot aquell que considerem l’”altre” en una sola descripció que reuneix les connotacions negatives, contraposades a la superioritat occidental.
És un enfrontament binari i essencialista, en tant que són els “bons” contra el “dolents” i els musulmans i l’Islam són inherents a la violència. Tenen un component ahistòric (ja que el terrorisme no té arrels històriques o polítiques) i homogeni, en tant que “tots els musulmans són iguals” i també s’agrupen com un organisme sense veu, però no perquè no parlin, sinó perquè no se’ls escolta des d’Occident. Així ho veiem en obres de teatre com “Women of Troy” de Mark Ravenhill, una peça post 11/9 on l’escena es revela entre les dones del cor i els espectadors. Una de les frases més rellevants del drama, que resumeix la disputa de la qual parlem, és la següent: ‘We’ are the good ones”, en què es deshumanitza “l’altre”, i s’escolten frases com “All I see is the bomb”, una visió que evidencia l’aplicació generalista del concepte de terrorista a la figura de l’altre.
A més a més, sota el paraigua de les polítiques nacionalistes es defineix un intent de salvaguardar el propi gaudi davant l’amenaça de l’altre. Un sentiment de por construeix aquesta contraposició, pensant que aquest altre robarà el nostre plaer. En aquest context veiem un racisme cultural que implica un odi a la diferència, i la molèstia de veure el triomf o l’èxit de l’altre, que potser li treu l’exclusivitat que necessita per gaudir-ho des de la necessitat de ser superior.
Malauradament, a la societat occidental hetero patriarcal li encanta el poder. No és pas cap invenció contemporània, l'intent de dominació és present a tota la nostra història: les croades, per expandir ii erradicar tot allò que no fos cristianisme; o les colònies del segle XIX, en són dos exemples. Imposar, regnar, monopolitzar… verbs amb sentit clarament autoritari, sovint legitimats per la superioritat dels qui es creuen millor. En comptes d'entendre i comprendre l'altre, se'l veu com quelcom curiós, divertit i exòtic. No és vist com un igual, sinó com un lucre en potència: l'or, les espècies, les joies, el menjar exquisit… Poder, poder i més poder que anhela conquerir i dominar. Ja és hora que veiem l'altre/a com una companya, com un aprenentatge, com allò que ens pot complementar.
Recomanem:
A l’altra banda de la muntanya, Minna Salami (2020).
Women of Troy, Mark Ravenhill (2007)
Orientalismo, Edward Said (1978).
Artista: Elena Gual (@elenagual.art)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada