Passa al contingut principal

L'experiència humanística als ulls de la Patri

Potser primer de batxillerat no sembla el millor moment per prendre decisions importants, però arriba segon i un dia, obris els ulls, i sense saber com, no et queda més remei que escollir el teu futur. En el meu cas una carrera universitària, perquè això sí que ho tenia mínimament clar. I és un moment crític, no saps què fer, ningú et pot ajudar a saber què vols. Finalment, buscant opcions com el grau de Periodisme em vaig trobar amb “Humanitats”. No sabia què era allò. No coneixia ningú que ho sabés tampoc. De fet, dubto que avui dia ho pugui saber tothom. I quan vaig indagar, concretament en l’oferta que tenia la Universitat Pompeu Fabra, vaig veure que simplement estaven descrivint allò que estava buscant sense ni tan sols jo saber-ho.

Pot semblar una continuació del batxillerat humanístic, no ho negaré. Tampoc puc afirmar-ho. Les assignatures són, si fa no fa, les mateixes. Les de “lletres” que tots sabem (apartant una mica la part més filològica). Arribes a la Universitat i et van introduint de manera suficient genèrica per seguir una mica perduda. Així i tot, van passant els trimestres i els cursos, i un cop has superat la meitat de la carrera veus que no només ensenyen filosofia, sino a pensar; no només literatura, sinó a llegir, a treure un petit escriptor que portes dins; no només geografia, sinó a comprendre el món de les fronteres, dels refugiats i de qüestions polítiques; no només art, sinó a entendre les obres que t’envolten. Tot plegat t’ajuda a veure i a poder comprendre el teu entorn, analitzant els seus precedents i significats.

Per a seguir amb el 3r curs em resultava bastant inquietant no ser capaç d’escollir un itinerari específic, com demanaven. Els diàlegs interns eren eterns, començaven amb “m’agrada la literatura, doncs vinga... No, no, però no puc fer només això”. “I l’art? M’encanta... però tampoc”. Per sort no era obligat escollir-ne un de concret, sinó que podia optar entre l’itinerari d’antic i medieval, o el de modern i contemporani de totes les matèries. I sens dubte vaig escollir el segon; m’interessava estar en un context més prop de l’actualitat. Això sí, gràcies a les diverses optatives em vaig salvar de no abandonar les assignatures antigues i medievals, que són necessàries per entendre moltes de les coses que formen part de les èpoques més recents.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

(Anti)orientalisme: violència, alteritat i poder

Si parlem d’Orient i Occident en contraposició estem creant una diferència que radica en l’alteritat, en l’altre, en la diferència. Existeixen, almenys, tres maneres de concebre aquesta alteritat: l’orientalització, la segmentació i l’assimilació. Per orientalització s’entén el fet de crear un jo i un ‘altre’ com un reflex negatiu del jo; és a dir, es tracta de definir a l’altre comparant-lo amb el ‘jo’ i veient les característiques positives i negatives en la comparació. La segmentació defineix el ‘jo’ i l’’altre’ mitjançant una escala d’inclusions i exclusions. Finalment, l’assimiliació és el procés de definir l’altre a través d’un acte jeràrquic d’inclusió. En l’assimilació acostuma a haver-hi la part dominant i la part subordinada que s’assimila al ‘jo’, en aquest cas el ‘jo’ absorbeix l’altre. Aquesta última pot ocórrer a nivell orient-occident, però també a nivell d’estat o de país; per exemple, durant el franquisme a Espanya es va utilitzar l’assimilació per absorbir i incloure ...

Violència (in)explícita

 Si parlem de violència en termes de marginació, podem apuntar la que ha patit la dona al llarg de tota la història de la humanitat. I aquesta marginació social es veu reflectida en l’art, en la literatura, al teatre… Fins que arriba la modernitat, amb la qüestió de la identitat i la representació de les minories, marcant un canvi significatiu en el relat de la història. Quan arriba la “modernitat” de Baudelaire, es comença a debatre la introducció dels que estaven exclosos en aquests camps culturals; la dona, una d’elles.  Aquest problema es trasllada al context dels museus, on l’espai per poder exposar la seva obra ha estat petit. És irònic, però, perquè la dona sempre ha estat allà. Com? Com a objecte de representació. Si viatgem fins al mateix Paleolític ja ho veiem amb les figures de les venus, i continuarà essent així fins als nostres dies.  El seu paper sempre ha estat com a musa o model i, majoritàriament, nua. I qui millor o més mediàticament ha defensat aquesta ...
 “Trifàsiques” és un espai de debat i aprenentatge format per tres humanistes inquietes. És un projecte quotidià per reflexionar i per no deixar de fer coses juntes.