Passa al contingut principal

L'experiència humanística als ulls de la Núria

Acabes segon de batxillerat i has de decidir, si vols, quina carrera vols estudiar. Abans d’això també has de passar pel punt on has de decidir si et decantes per les ciències o per les lletres. Per mi, aquest ja va ser un moment crucial, jo volia fer llatí i biologia i, no entenia, perquè havia d’escollir algunes coses i abandonar-ne d'altres (un dels escenaris tan recurrents a les nostres vides). Després d’intentar compaginar les ciències amb les lletres (cosa que pel sistema educatiu era incompatible) vaig acabar decidint-me per les lletres. Al moment de decidir carrera em va costar, igualment, escollir una carrera perquè em feia por i mandra l’especificitat. Quan vaig veure Humanitats se’m va encendre la bombeta, vaig veure-hi l’opció perfecte per fer una mica de tot i seguir aprenent coses diferents però, alhora, complementàries. Així que em vaig matricular a la carrera d’Humanitats a la Pompeu. 

Primer i segon any de carrera van ser, una mica, l’equivalent a tercer de batxillerat d’humanitats on fas Fonaments, Introduccions i Teories “generals”. Això si, vaig veure que les assignatures no només eren per omplir sinó que eren per viure-les i eren dedicades al que havien de ser. A tercer o, potser també a segon però no ho recordo amb claredat, comences a triar optatives per construir-te o seguir un dels itineraris proposats. Els càlculs de crèdits i jo no ens vam acabar d’entendre, i la veritat és que tampoc era gaire clar com funcionava això de l’itinerari. Davant el dubte, vaig seguir l’instint de fer el que m’interessava més, així que vaig escollir assignatures que des de fora, o des del sistema de crèdits per itinerari, no tenien prou sentit. A part de les assignatures satèl·lits o comodins (que es podrien posar dins de qualsevol itinerari) vaig decantar-me per les assignatures de filosofia. L’interès per la filosofia em va venir quan a les primeres classes de filosofia, més generals, vaig adonar-me que hi havia un espai per reflexionar, per pensar i per conèixer. Quan vaig començar a fer les optatives de filosofia em vaig sentir fascinada perquè ho vaig viure i veure com una oportunitat de desenvolupar idees que, potser, ja tenia i per qüestionar-me les idees que segur que tenia. 

Filosofia política, filosofia de la religió, filosofia conemporánea i altres assignatures van ser les que vaig gaudir més i les que em van fer veure que volia seguir estudiant filosofia. Va ser com un clic i vaig veure la filosofia com un món immens que es relaciona amb qualsevol altre cosa o disciplina. I per fi vaig poder paliar aquesta necessitat de fer de tot i aquesta impossibilitat de decidir-me, perquè la filosofia em va assegurar això, vaig veure que estudiant filosofia podia desplaçar-me per qualsevol espai des d’un pensament crític i obert. 


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

(Anti)orientalisme: violència, alteritat i poder

Si parlem d’Orient i Occident en contraposició estem creant una diferència que radica en l’alteritat, en l’altre, en la diferència. Existeixen, almenys, tres maneres de concebre aquesta alteritat: l’orientalització, la segmentació i l’assimilació. Per orientalització s’entén el fet de crear un jo i un ‘altre’ com un reflex negatiu del jo; és a dir, es tracta de definir a l’altre comparant-lo amb el ‘jo’ i veient les característiques positives i negatives en la comparació. La segmentació defineix el ‘jo’ i l’’altre’ mitjançant una escala d’inclusions i exclusions. Finalment, l’assimiliació és el procés de definir l’altre a través d’un acte jeràrquic d’inclusió. En l’assimilació acostuma a haver-hi la part dominant i la part subordinada que s’assimila al ‘jo’, en aquest cas el ‘jo’ absorbeix l’altre. Aquesta última pot ocórrer a nivell orient-occident, però també a nivell d’estat o de país; per exemple, durant el franquisme a Espanya es va utilitzar l’assimilació per absorbir i incloure ...

Violència (in)explícita

 Si parlem de violència en termes de marginació, podem apuntar la que ha patit la dona al llarg de tota la història de la humanitat. I aquesta marginació social es veu reflectida en l’art, en la literatura, al teatre… Fins que arriba la modernitat, amb la qüestió de la identitat i la representació de les minories, marcant un canvi significatiu en el relat de la història. Quan arriba la “modernitat” de Baudelaire, es comença a debatre la introducció dels que estaven exclosos en aquests camps culturals; la dona, una d’elles.  Aquest problema es trasllada al context dels museus, on l’espai per poder exposar la seva obra ha estat petit. És irònic, però, perquè la dona sempre ha estat allà. Com? Com a objecte de representació. Si viatgem fins al mateix Paleolític ja ho veiem amb les figures de les venus, i continuarà essent així fins als nostres dies.  El seu paper sempre ha estat com a musa o model i, majoritàriament, nua. I qui millor o més mediàticament ha defensat aquesta ...
 “Trifàsiques” és un espai de debat i aprenentatge format per tres humanistes inquietes. És un projecte quotidià per reflexionar i per no deixar de fer coses juntes.