Periodisme, pedagogia, història, història de l’art, filologia catalana… el caos mental era real. Als molts debats que una mateixa es fa als 17-18 anys s’hi havia de sumar el típic de: i l’any que ve què faig? L’únic que tenia 100% clar és que volia deixar enrere les matemàtiques, ja que en la nostra relació d’amor-odi, aquest últim sempre s’imposava de manera triomfal. Finalment, va arribar el dia de la veritat i el Grau d’Humanitats va aparèixer a la pantalla del meu portàtil com per art de màgia. Llavors ho vaig tenir clar: Laura, aquesta és la teva carrera.
Durant quatre anys m’he estat aixecant a les 6 per anar a buscar la meravellosa Renfe. Començar el dia així, no us enganyaré, era bastant catastròfic. Els retards eren per tot, fins i tot per coses com: ui, és que ahir a la nit es va caure un arbre a la via i clar, el tren encara no pot arribar. Tanmateix, encara que sembli mentida és cert, l’espai on més he llegit, escrit, i reflexionat així en general ha sigut dins un tren incòmode de la R1.
Tot i que el trajecte cap a la universitat no era massa idíl·lic, poques vegades m’ha costat aixecar-me els matins per anar a Barcelona. A moltes de les assignatures del grau, més que per prendre apunts, simplement hi anava a desconnectar, a conèixer i a descobrir. A veure, a vegades la cervesa d’abans d’entrar a classe ajudava una mica a volar així en sentit metafòric, però és cert que quan una professora/or aconseguia captivar l’alumnat es notava a l’ambient que totes ho estavem gaudint. Al cap i a la fi, les humanitats t’ensenyen a viure i a reconsiderar el món on vivim. Tant l’art, com la història, la literatura i la filosofia serveixen per plasmar, parlar, qüestionar i aprendre més sobre el que ens envolta i el què i com vivim. Aquestes quatre branques, famílies o com les hi volgueu dir, són igual d’interessants i una es queda coixa sense les altres. Aprenent sobre les quatre es crea una visió global de tot, i això és el que durant quatre anys les meves companyes, companys, amigues i jo hem pogut viure.
Abans d’acabar però, he de recalcar que sense l’edat medieval res tindria sentit, i és que una de les coses que m’emporto amb més bon record del grau és tot el que he arribat a aprendre sobre aquest grapat de segles situats al bell mig d’un tot que anomenem història.
I jo, soc humanista.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada