Salta al contingut principal

L'experiència humanística als ulls de la Laura

Periodisme, pedagogia, història, història de l’art, filologia catalana… el caos mental era real. Als molts debats que una mateixa es fa als 17-18 anys s’hi havia de sumar el típic de: i l’any que ve què faig? L’únic que tenia 100% clar és que volia deixar enrere les matemàtiques, ja que en la nostra relació d’amor-odi, aquest últim sempre s’imposava de manera triomfal. Finalment, va arribar el dia de la veritat i el Grau d’Humanitats va aparèixer a la pantalla del meu portàtil com per art de màgia. Llavors ho vaig tenir clar: Laura, aquesta és la teva carrera. 

Durant quatre anys m’he estat aixecant a les 6 per anar a buscar la meravellosa Renfe. Començar el dia així, no us enganyaré, era bastant catastròfic. Els retards eren per tot, fins i tot per coses com: ui, és que ahir a la nit es va caure un arbre a la via i clar, el tren encara no pot arribar. Tanmateix, encara que sembli mentida és cert, l’espai on més he llegit, escrit, i reflexionat així en general ha sigut dins un tren incòmode de la R1. 

Tot i que el trajecte cap a la universitat no era massa idíl·lic, poques vegades m’ha costat aixecar-me els matins per anar a Barcelona. A moltes de les assignatures del grau, més que per prendre apunts, simplement hi anava a desconnectar, a conèixer i a descobrir. A veure, a vegades la cervesa d’abans d’entrar a classe ajudava una mica a volar així en sentit metafòric, però és cert que quan una professora/or aconseguia captivar l’alumnat es notava a l’ambient que totes ho estavem gaudint. Al cap i a la fi, les humanitats t’ensenyen a viure i a reconsiderar el món on vivim. Tant l’art, com la història, la literatura i la filosofia serveixen per plasmar, parlar, qüestionar i aprendre més sobre el que ens envolta i el què i com vivim. Aquestes quatre branques, famílies o com les hi volgueu dir, són igual d’interessants i una es queda coixa sense les altres. Aprenent sobre les quatre es crea una visió global de tot, i això és el que durant quatre anys les meves companyes, companys, amigues i jo hem pogut viure. 

Abans d’acabar però, he de recalcar que sense l’edat medieval res tindria sentit, i és que una de les coses que m’emporto amb més bon record del grau és tot el que he arribat a aprendre sobre aquest grapat de segles situats al bell mig d’un tot que anomenem història. 

I jo, soc humanista.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

(Anti)orientalisme: violència, alteritat i poder

Si parlem d’Orient i Occident en contraposició estem creant una diferència que radica en l’alteritat, en l’altre, en la diferència. Existeixen, almenys, tres maneres de concebre aquesta alteritat: l’orientalització, la segmentació i l’assimilació. Per orientalització s’entén el fet de crear un jo i un ‘altre’ com un reflex negatiu del jo; és a dir, es tracta de definir a l’altre comparant-lo amb el ‘jo’ i veient les característiques positives i negatives en la comparació. La segmentació defineix el ‘jo’ i l’’altre’ mitjançant una escala d’inclusions i exclusions. Finalment, l’assimiliació és el procés de definir l’altre a través d’un acte jeràrquic d’inclusió. En l’assimilació acostuma a haver-hi la part dominant i la part subordinada que s’assimila al ‘jo’, en aquest cas el ‘jo’ absorbeix l’altre. Aquesta última pot ocórrer a nivell orient-occident, però també a nivell d’estat o de país; per exemple, durant el franquisme a Espanya es va utilitzar l’assimilació per absorbir i incloure ...

Violència (in)explícita

 Si parlem de violència en termes de marginació, podem apuntar la que ha patit la dona al llarg de tota la història de la humanitat. I aquesta marginació social es veu reflectida en l’art, en la literatura, al teatre… Fins que arriba la modernitat, amb la qüestió de la identitat i la representació de les minories, marcant un canvi significatiu en el relat de la història. Quan arriba la “modernitat” de Baudelaire, es comença a debatre la introducció dels que estaven exclosos en aquests camps culturals; la dona, una d’elles.  Aquest problema es trasllada al context dels museus, on l’espai per poder exposar la seva obra ha estat petit. És irònic, però, perquè la dona sempre ha estat allà. Com? Com a objecte de representació. Si viatgem fins al mateix Paleolític ja ho veiem amb les figures de les venus, i continuarà essent així fins als nostres dies.  El seu paper sempre ha estat com a musa o model i, majoritàriament, nua. I qui millor o més mediàticament ha defensat aquesta ...