Segur que molts de vosaltres heu vist, alguna vegada, el capítol de “Tinc castanyes” de Plats Bruts. En aquell capítol es confronten la Castanyada i el Halloween. Per una part, el Lopes defensa la castanyada, però a la manera catalana actual, és a dir, de costum però a la vegada de desconeixença. Per l’altra part, el David i la Carbonell defensen el Halloween tot disfressant-se de bruixes i de dràcules dient que és molt més divertit perquè ho relacionen amb una festa. Partint d’aquestes dues posicions parlem-ne més detalladament. El tema de la desconeixença del Lopes de la castanyada es mostra quan el David li pregunta “i què feu els catalans per la castanyada?” i el Lopes respon “mengem castanyes, panellets i bevem moscatell”, i es queda aquí.
Actualment, molts catalans celebren la castanyada igual que el Lopes i no li busquem més sentit o significat. Els que celebren Halloween tampoc van gaire més lluny de posar-se una disfressa i exclamar This is halloween this is halloween. Ni uns ni altres acabem d’entendre d’on venen aquests costums. La castanyada és una festa que se celebra per commemorar una figura, quasi llegendària, que viu a la muntanya i fa castanyes, l’impacte social que té això és el fet de reunir-nos amb els amics i la família a la vora d’un foc per menjar les castanyes. El foc no només representa una imatge de caliu i germanor sinó que, antigament, també es relacionava amb la invocació dels avantpassats. El Halloween també comparteix aquesta idea de reunir els avantpassats i estar junts a la vora del foc, un ritual.
En el món de l’acceleració i de les imatges on vivim ara deix més petjada una disfressa de Halloween i quatre caramels que una paperina de castanyes. I per què?
L'única cosa que aparentment uneix aquestes dues festes és una Carabassa. Però ells la converteixen en una figura fantasmagòrica i decorativa per la festa, i nosaltres més aviat ens la mengem en el sopar de Tot Sants. Veiem la festa del Halloween com una intrusió anglosaxona que sembla un Carnestoltes de tardor i de terror.
Aquesta ofrena als difunts es veu més evident i de manera diferent a la tradició original mexicana del Dia dels morts, que se celebra en gran part de Llatinoamèrica, en què hi ha la creença que les ànimes dels difunts visiten el món dels vius.
Simplement, de la mateixa tradició s’han derivat camins relativament diferents. Aleshores, si nosaltres sempre hem tingut la mateixa tradició, de la mateixa manera que ells la seva, quina necessitat pot haver d’adoptar la d’una altra cultura? Jo crec que això és producte del consumisme capitalista dels nostres temps.
Sembla que la influència que ens ve pel cinema Americà hagi d'absorbir la figura de la nostra castanyera. Però no sembla incompatible fer un "Truco o trato" a la tarda i tornar al vespre a casa a fer el sopar de La Castanyada amb la teva gent. Al cap i a la fi, a Nadal també hem estat capaces de compaginar el Pare Noel amb el tió de Nadal català.
Així, doncs, haurem d'acceptar que és possible menjar-se els panellets disfressats de vampirs (?)
Com veureu més que respostes vàlides i contundents, el que se'ns acut quan ens plantegem aquest tema són preguntes que ens porten a més dilemes. Podríem dir que cap festivitat hauria de ser millor que l'altre, ambdues cultures s'haurien de respectar mútuament així com ho hauríem de fer les persones que en són partícips. Però com tot, això no deixa de ser una afirmació ridícula i utòpica. Què hem de fer doncs? Consumim cultura al menjar un panellet de la mateixa manera que la fem nostra quan anem a cantar "This is Halloween" enmig de Port Aventura. Les tradicions fluctuen al mateix temps que nosaltres com a societat ens globalitzem, ens caguem en tot perquè la canalla es disfressa de fantasma i no de castanyera, donem caramels als qui ens toquen a la porta i pelem les castanyes al costat d'una espelma que ens fa llum dins una carabassa buida.
Per mi el problema existiria si ho fes també l'afany d'absorbir o d'eliminar, i aquí és on de manera més o menys conscient "el producte" disfressat de cultura entra en joc. Les cultures han de conviure, dialogar, coexistir, nodrir-se, conversar i fins i tot barrejar… però mai trepitjar-se, demolir-se ni competir entre elles.
Potser al cap i a la fi, ens fa por dir que en realitat som una mica fans d'ambdues tradicions.
Potser al cap i a la fi, ens toca a nosaltres seguir construint la cultura que volem.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada